Instants

...I de sobte neva,
sobre la ciutat
amb masses pecats
torna la puresa...

...Has trobat caliu
àdhuc un sagrari
que al teu cor amagui
l’amor que revius...

(No) volem bisbes...?

Ànima amiga,
jo no sé qui
em voldrà dir
que sí m’estima

El present post semblarà amarg i amb masses qüestions (últimament n’he hagut de rellegir algunes de vida massa sectària - vid. nº109 "L'Església i la nacionalitat catalana", Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1981). Doncs no ho és, malgrat ésser dolorós, com ho hem vist amb en Fructuós, el martiri sempre és joiós i esperançador.

xxx

1966
Volem bisbes catalans! Amb aquest crit de guerra, pretengueren foragitar de Barcelona i fer-li la vida impossible, mentre hi era, a Don Marcelo González; i des d’aleshores la voluntat popular dels catalans s’ha volgut imposar a la llibertat de l’Església, que no és altra que la llibertat de l’Esperit Sant. Vae del qui s'oposa a la gràcia! (i és clar que la gràcia pressuposa la natura, però la natura no té dret a condicionar la gràcia de Nostre Senyor...). Ho estem sofrint, per desgràcia especialment dels més senzills de casa, que es moren d'inanició espiritual.

Curiosament, a casa nostra, no fa gaire, algú (diuen que ja són 1044 persones..) proclamà un nou crit de guerra: volem bisbes cristians! Qualssevol dia d’aquests hi haurà qui demani: volem bisbes catòlics! Un altre, més radical i més coherent, ja s’ha preguntat si volem bisbes at all... En tot cas, no els volem pas sants!

Tal volta, el que hom vol avui és que a l’Església catalana la regeixi, en comptes dels successors de Pere, Jaume i Joan, Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, l'altre Jaume, Tadeu, Simó, aquell dotzè, filantrop, que es qüestionava “¿Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i no el donaven als pobres?” (Jo 12, 6).

O potser, a hores d'ara, ens deixem d’històries i millor tanquem la botigueta?

2008
Més de trenta anys després, d’un poblet de 300 habitants, perdut per los Montes de Toledo de la província de Càceres i que pertany al bisbat de Toledo, surt un autobús ple de gent cap a la Seu, per a renovar la Consagració de la diòcesis al Sagrat Cor de Jesús, que presidirà el Cardenal Cañizares, un valencià més. Els acompanya el seu jove rector, que no supera el quart de segle d’edat. Català de soca-rel. Després d’una processó multitudinària pels carrers de la ciutat, la catedral toledana s’omple de gom a gom de gent que hi ha vingut de tots els indrets de la diòcesis. Hi ha molta gent que s’ha de quedar fora.

I qui recorda que fa uns 70 anys el Primat d’Espanya fou un català? Els nostres ressentits l’acusen de col·laboracionista, i tanmateix fou el que aconseguí que el català és mantingués a Catalunya com a llengua de la predicació després de la guerra civil...

Ficats a posar qüestions, quan Don Antonio Cañizares marxi a Roma, serà Toledo el novè bisbat català o els fidels de Toledo clamaran que només volen bisbes toledans?

SENYOR DEU MEU IESUCHRIST

IUDIQUE VOSTRA MAGESTAT SA CAUSA

Sant Fructuós

Sabíeu que el 21 de gener del 2009 s’escau el 1750é aniversari del martiri de Sant Fructuós? Segurament, amb els seus diaques Eulogi i Auguri, són els primer sants coneguts de la nostra terra. El cristianisme, a casa nostra, arrencà amb el martiri. Significatiu i, tanmateix, quina esperança!!

Doncs fixeu-vos quines coses, que enguany estan d’any jubilar a la vella Tarraco. Amb jubileu i indulgències inclosos. Val la pena aprofitar-ho. Encomanar-nos i encomanar la nostra terra i totes les Hispanias a aquest proto-pare de tots els catalans. Amb la gràcia de Déu, també nosaltres hem de testimoniar en l’amfiteatre de la nostra ciutat globalitzada, disposats a vessar la sang, fins la darrera, la nostra sang. Abans, però, ens calçarem sense pressa.

Podeu trobar més informació a la pàgina web creada ad hoc per l’any jubilar: http://ajubilar.arquebisbattarragona.cat/index.php

I pels més animosos, heus aquí l’Acta del Martiri (trobareu altre versions lingüístiques a la pàgina suara esmentada, en especial recomano la lectura de la llatina):

PASSIÓ DELS SANTS MÀRTIRS FRUCTUÓS, BISBE, AUGURI I EULOGI, DIAQUES, QUE VAN PATIR MARTIRI A TARRAGONA, EL DIA 21 DE GENER, SOTA ELS EMPERADORS VALERIÀ I GAL·LIÈ

1. Durant el consolat d’Emilià i Bassus, el setze de gener, que s’esqueia en diumenge, el dia del Senyor, foren detinguts el bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi.Fructuós reposava a la seva cambra, quan els soldats beneficiaris Aureli, Festuci, Eli, Pol·lenci, Donat i Màxim es van presentar a casa seva. En sentir-ne els passos s’aixecà de seguida i va sortir a fora amb sandàlies mateix a trobar-los.Els soldats li digueren:—Vine, que el governador et reclama amb els teus diaques.Fructuós els respongué:—Anem, però permeteu que em calci.Els soldats li contestaren:—Calça’t, si així et plau.Tan bon punt arribaren, foren tancats a la presó. Fructuós, segur i joiós de la corona a la qual era cridat, pregava sense parar. La comunitat de germans no el deixava, sostenint-lo i demanant-li que pregués per ells.

2. L’endemà, Fructuós va batejar a la presó un germà nostre, de nom Rogacià. A la presó s’hi passaren sis dies. I el divendres, vint-i-u de gener, els en van treure per tal de ser interrogats.El governador Emilià digué:—Que comparegui Fructuós, que comparegui Auguri, que comparegui Eulogi.I d’ofici se li respongué:—Són aquí.Llavors el governador Emilià va preguntar a Fructuós:—Saps què han manat els emperadors?Fructuós li va respondre:—No ho sé, què han manat: jo sóc cristià.El governador Emilià li contestà:—Han manat donar culte als déus.Fructuós digué:—Jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.Emilià insistí:—Saps que hi ha déus?Fructuós respongué:—No ho sé.Emilià li replicà:—Ho sabràs després.Fructuós girà l’esguard vers el Senyor i començà a pregar en el seu cor.El governador Emilià exclamà:—Quan no es dóna culte als déus ni s’adoren les estàtues dels emperadors, homes com aquests són de qui es fa cas, aquests són els temuts, aquests són els adorats!El governador Emilià s’adreçà a Auguri:—No facis cas de les paraules de Fructuós.Auguri respongué:—Jo adoro Déu omnipotent.El governador Emilià preguntà a Eulogi:—Tu també adores Fructuós?Eulogi respongué:—Jo no adoro Fructuós sinó Aquell que Fructuós adora.El governador Emilià digué a Fructuós:—Ets bisbe, tu?Fructuós va respondre:—Ho sóc.Emilià va dir:—Ho fores. I manà que els cremessin vius.

3. I mentre Fructuós, amb els seus diaques, era conduït a l’amfiteatre, el poble començà a doldre’s del bisbe Fructuós, pel gran amor que li tenien no tan sols els germans sinó també els pagans, ja que Fructuós era tal com l’Esperit Sant, per boca de l’apòstol sant Pau, vas d’elecció i mestre dels pagans, havia manifestat que calia que fos un bisbe. Per això, també els soldats, sabent que s’encaminava cap a una glòria tan gran, més se n’alegraven que no pas se’n dolien.Com fos que molts dels germans li oferissin una copa amb una mixtura perquè la begués, ell va respondre:—Encara no és hora de trencar el dejuni.De fet, eren només entre les deu i les onze del matí.El dimecres, tot i ser a la presó, Fructuós havia observat el dejuni estacional com era costum. I ara, el divendres, joiós i confiat, es delia per acabar-lo, amb els màrtirs i profetes, en el paradís que Déu té preparat per als qui l’estimen.Quan arribà a l’amfiteatre, se li atansà de seguida Augustal, lector seu, i li demanava plorant que permetés de descalçar-lo. Però el benaurat màrtir, coratjós i alegre, segur de la promesa del Senyor, li respongué:—Deixa-ho fill, jo mateix em descalço.Ja descalçat, se li apropà un company d’armes i germà nostre que es deia Fèlix i, estrenyent-li la mà dreta, li suplicava que pregués per ell.Fructuós li va respondre amb veu clara, de manera que tothom ho va sentir:—Ara, em cal pregar per l’Església catòlica, estesa d’orient a occident.

4. Així doncs, dret davant la porta de l’arena de l’amfiteatre, a punt d’encaminar-se vers la corona immarcescible més que no pas al suplici, en presència dels soldats beneficiaris —el nom dels quals abans hem esmentat— que vigilaven encara que només fos per raó del seu ofici, Fructuós, inspirat per l’Esperit Sant que parlava per ell, digué de manera que ho sentiren tant els soldats com els nostres germans:—Mai no us mancarà pastor. I no podran fallir l’amor i la promesa del Senyor ni en aquest món ni en l’altre, perquè això que ara veieu és breu com el sofriment d’una hora.Així doncs, havent consolat la comunitat de germans, van entrar a la salvació dignes i feliços en el mateix martiri, perquè rebien en ell el fruit promès en les Santes Escriptures. Esdevingueren semblants a Ananies, Azaries i Misael, ja que també en ells es representava la Trinitat divina. En efecte, posats dins el foc d’aquest món, el Pare no els abandonava, el Fill venia a ajudar-los i l’Esperit caminava entre les flames.Quan s’hagueren consumit els lligams amb què els havien subjectat les mans, Fructuós, recordant el costum que tenia durant la pregària divina, s’agenollà tot joiós, i, segur de la resurrecció, pregava Déu amb les mans esteses, signe de la creu victoriosa del Senyor.

5. (Després d’això no van mancar les meravelles acostumades del Senyor: el cel s’obrí i els nostres germans Babiló i Migdoni, que estaven al servei del governador Emilià, mostraren a la seva filla, senyora d’ells en aquest món, com Fructuós i els seus diaques pujaven coronats al cel mentre encara es mantenien dretes les estaques on els havien lligat.I van cridar Emilià, dient-li: «Vine i mira com els qui avui tu has condemnat han estat restituïts en la seva esperança dalt al cel.» Però Emilià, quan hi anà, no fou trobat digne de veure’ls.

6. Aleshores, els germans, tristos i abandonats, sense pastor, estaven afligits, no perquè planyessin Fructuós sinó més aviat perquè l’enyoraven. Quan caigué la nit, van córrer cap a l’amfiteatre fent memòria de la seva fe i del seu combat. Portaven vi per apagar els cossos mig cremats. Després, recollides les cendres, cadascun en va prendre tantes com va poder. Però ni llavors no van faltar les meravelles del Senyor i Salvador nostre, destinades a fer créixer la fe dels creients i donar un exemple als més joves. Realment convenia que el màrtir Fructuós confirmés en la seva passió i resurrecció de la carn tot allò que, mentre estava en aquest món, per la misericòrdia de Déu havia ensenyat i promès en nom del Senyor i Salvador nostre. És així que, després de la seva passió, s’aparegué als germans i els advertí que immediatament tornessin les cendres que cadascun d’ells, per amor, s’havia endut.

7. Fructuós i els seus diaques, amb les vestidures de la promesa divina, es van aparèixer igualment a Emilià, aquell que els havia condemnat. I el van amonestar, tot retraient-li que de res no li havia servit allò que havia fet, ja que ell, que creia haver-los desposseït per sempre dels seus cossos aquí a la terra, ara els contemplava glorificats.)

Oh màrtirs benaurats, provats al foc com l’or preciós, revestits amb la cuirassa de la fe i l’elm de la salvació, coronats amb la diadema reial i la corona immarcescible per haver trepitjat el cap del diable.

Oh màrtirs benaurats que meresqueren una digna estada al cel, i ara estan a la dreta de Crist, beneint Déu Pare Omnipotent, i Jesucrist, el seu Fill, i l’Esperit Sant. Amén.

Traducció i notes:

Institut Superior de Ciències Religioses Sant FructuósArquebisbat de Tarragona.

La present versió catalana de les Actes del martiri de sant Fructuós, bisbe de Tarragona, i els seus diaques sant Auguri i sant Eulogi ha estat aprovada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona, doctor Jaume Pujol Balcells, en data de 4 de desembre de 2007.

En dono fe.

Joaquim Claver Caselles,secretari general i canceller

Entre les brumes

Senyor, feu que hi vegi (Lc 18 ,41)

...Entre les brumes cansades
que il·lustren la ciutat
hores cerco d’alegria
no vull que s’acabin mai...

...Trobí només un somriure
d’una amiga fràgil do
que entre les brumes dormides
compartí un raig de sol...

11 novembre (11 listopada)

Avui, 11 de novembre, a part d’ésser la Festa de Sant Martí, és la festa de la Independència de Polònia. Ara fa 90 anys, després de 123 anys repartida entre diferents potències europees, Polònia reaparegué al mapa d’Europa. Ençà, no ha pogut gaudir d’aquesta llibertat pas gaire. Sobretot d’una llibertat interior, que li permeti ésser fidel a les seves arrels. Quan ho ha estat, fixeu-vos què fèrtil i esplendorosa és (Joan Pau II...). Romandrà lliure i fidel?

Per l’ocasió, he recuperat un text que vaig escriure una tarda de finals d’agost al Parc Reial de Łazienki de Varsòvia. Els que hi heu estat, coneixeu el seu encant.

***

Plàcid comiat d’un migdia d’agost entre les branques desconegudes dels teus arbres, i estirat a les teves catifes d’herba alegra, el turista francès us fotografia, simpàtics esquirols talment com us hi mostreu: pidolaires, intrèpids, animals interessats i porucs, com els homes.

Plàcid comiat d’un estiu memorable, com tots els estius, esperant la tarda de la tardor cansada, abans que no arribi la son del hivern.

El parc és un jardí respectat i ens fa aristocràtics per uns minuts, nosaltres burgesos globalitzats. Entre paons, s’hi passegen agafadetes de les mans parelles d’enamorada passió que es pensen que el món és bonic. I potser tenen raó; una mica més enllà, una mare empeny el cotxet amb una criatura dintre. És sola i té temps per a pensar, o no pensar. Al seu costat corren uns nens empaitant una papallona – de les poques que en queden per aquestes dates. De jubilats també se n’hi veuen, han vingut per a rememorar les seves anteriors passejades per Łazienki: quan, amb qui, perquè?

L’aigua de l’estanc recull els ànecs i cignes que s’hi volen mullar. També s’hi llençaria el desmai, però no gosa.

Un escombraire neteja el passeig amb una escombra gastada. Les fulles encara onegen verdes pels arbres.

Una lleu brisa ho apaga tot, mentre Chopin hi calla.

Nonada

                                                                  

         A Ramà, se sent una veu, un plor i un clam interminable!
És Raquel que plora els seus fills, i no en vol ser consolada,
perquè ja no hi són (Jr 31, 15)

Desapercebuda pels Pirineus
tota ufana i elegant, indolora
la Torre de la mort i dels adéus
ens convida, dels pecats rentadora

Saps si ploren les mares dessagnades?
Per què somriuen els pares covards?
Infàmia de vides degenerades
les nostres, pares i mares bastards

Víctimes callades no us resistiu,
la fi us anuncien per megafonia
serà un metge qui us prengui del niu
interrompent-vos, ja no veureu el dia

Migdia blau de tardor d’un dissabte,
plàcida devesa on els nens juguen
hi era la mare que perdó recapta
a qui? llàgrimes que la gola nuguen...

El (buen) humor de Rembrandt

___
Excurso sobre la Exposición "Rembrandt Pintor de Historias": una gran exposición, la del Prado, faltan algunos cuadros míticos (como “El Regreso del Hijo Pródigo), pero los que hay son bien representativos. Admira el que las “Historias” en realidad no sean más que Historia Sagrada. ¡Qué gran sensibilidad tiene el holandés para lo divino! En cada cuadro aprehende a la naturaleza, la naturaleza del hombre, dispuesta a recibir o rechazar la gracia que viene de lo Alto. Hasta crucificarle, o mecerle, como María. O sorprenderse con San Pedro. Quien pueda que vaya.
___

Des del cementiri de Sant Pol

Morta és ja la que tant he amat

mas io son viu, veent ella morir

(Ausias March, Sisè cant de mort)

***

Autumnal nuvolada
que del migjorn avances
per la mar esbravada
les macabres danses.
Aigua marina plou
i ens mulla son bateig ,
que ens pregunta: on sou
difunts nostres? no us veig!

Presència dels avis
que la mort s’empassà,
esperant el demà
es clogueren els llavis
d’una terra humida.
Allà sota els xiprers,
la veu ens ha sorprès
d’un esperit que crida:

- Aigua del cel ens rega
en un poble més gran
poble de vius que prega
pels néts que moriran,
a les arrels torneu
de la mateixa soca
a un arbre, a una Creu,
que esberlarà la roca.

(En record de l’avi Mariano, q.a.c.s.)

Todos los Santos. Primer aniversario

Después de la fría tarde de un auténtico otoño que había bañado la tierra con abundancia de lágrimas para olvidar, vino la noche. Húmeda, aunque sin lluvia, pero siempre oscura. Ausente la luna y de estrellas, quedaba iluminada por aquellas aburridas farolas sin luz propia que el Ayuntamiento de turno había plantado incontables en cada calle de la ciudad artificial.

Volvía a mi casa con paso decidido. Me quedaban quinientos metros para alcanzar mi portal. En cuanto antes llegue, pensé, mejor. Pero de pronto me crucé con un grupo de chicas disfrazadas de demonios, o tal vez demonios disfrazados de chicas. Temblé por un momento, pero con un conato de exorcismo mariano, seguí mi camino. Algo más adelante una horrible muñequita se desparramaba inmóvil - muerta - por el suelo mojado. ¿Qué niña había sido tan cruel abandonándola así? No sería yo quien la iba a recoger impresionado. Proseguí. A mi derecha quedaron también dos vagabundos sin-techo echados en su cama improvisada en el umbral de una zapatería. No es improbable que el día de mañana les tenga que acompañar, en estos tiempos de crisis. Mañana se solidarizarán conmigo, aún cuando esta noche yo, gran señor, pase de largo. Casi choqué con un anciano que andaba en dirección contraria mirando sólo por donde pisaba. Poco después una solitaria muchacha china hacía fotos. ¿A quién?¿Por qué?¿A estas horas? ¡Si la cámara no tenía ni flash! Justo antes de llegar al portal, de nuevo me topé con un par de féminas demoníacas y tres nigromantes salidos de un cuento de brujas. Eso era demasiado, me dije. Ya iba a pronunciar aquello de “vade retro satana”, pero me acordé que es que precisamente una gran parte de la ciudad sin Dios en la que vivo está celebrando Halloween, de ahí lo grotesco de tanta parafernalia de tienda de todo a cien, tridentes y cuernos rossoneris y las botellas de alcohol que les acompañaban en su orgía nocturna. Entré en mi portal y cerré la puerta.

En efecto, todo tiene su explicación. El día siguiente va a ser Todos los Santos, la fiesta de la humanidad, nuestra fiesta, puesto que todos estamos llamados a la santidad. Esta noche, más que a Lucíferos, brujos y bestias de la ultratumba, debería encontrarme por la calle y saludar a los ángeles y a los santos. ¡Mira si hay santos para emular y de los que disfrazarse! Será que la santidad no es divertida...

Por la mañana volverá a aparecer el sol, y aunque no luzca, Él siempre resplandecerá por encima de las nubes, por muy densas que sean. Todos los santos del Cielo, interceded por esta tierra, ¡interceded por nosotros!

There were roses...

***

En otro orden de cosas, este blog hoy está de aniversario, cumple su primer año. Ello, por sí mismo, no debería ser reseñable. Ahora bien, el tiempo es la medida en la que existimos, y en la que nos comunicamos. Somos, por ahora, temporales. Aunque de existir, sólo existe el presente, puesto que el presente es la confluencia de lo pasado. El futuro, ahí está: a la vuelta de la esquina o antes incluso, pero para nosotros, los humanos, no “existe”. Pero hablando de pasado desde el presente, conviene recordar que el pasado es presente en tanto que memoria (“memoria presente del pasado”). Memoria de lo que en su momento fue presente. En el caso de este blog, memoria escrita. Escrita en forma de blog. Hasta que no se suprima. Ello nos lleva a la limitación del tiempo. El universo está tasado, temporalmente hablando. Con independencia de lo anterior, también mi existencia “terrena” está limitada por el tiempo. Algún día moriré, está es mi primera certeza. Desconozco cuándo, pero otra certeza es que non omnia moriar y de “mi” tiempo dependerá mi eternidad, eternidad para la felicidad. Sin prejuzgar la inmensidad de la Misericordia de Dios, precisamente en consideración de dicha Misericordia, el tiempo que se me ha dado es finito. Es importante reconocerlo, al menos. Y reconocer que el tiempo se me escapa, que lo pierdo. Lo pierdo quizá dedicándolo a este personal foro.

En Razón de este blog me proponía hace un año unas reglas y un fin bastante elevado. ¿He sido fiel? ¡Lejos de mi los autoanálisis o las autocríticas! No voy a suprimir a esa mi criatura, de momento. Pero, no están de menos algunas preguntas: ¿A qué obedece este blog?¿A la vanagloria? Quizá, aunque de poco me pueda envanecer... ¿O a lo mejor responde al celo por la gloria de Aquél que todo lo mueve? Ojalá...

Pretendí entonces (hace un año) expresar con lo que ha resultado este esfuerzo, estas largas horas de paritorio, esta búsqueda de inspiraciones por doquier, esta creación (que no deja ser “mi” blog), como respuesta a un amor. Al Amor. ¿Amor a quién? ¿Amor sui o Amor Dei? No lo sé, cada día me siento más pesado, más estático, resistente al bien, anhelando volar. ¿Ha sido una huída este blog?¿Adónde?

Quería dar testimonio del Cielo. Sin embargo, flaco y aburrido ha sido el testimonio de mis propias miserias... ¿Qué se esperaban los últimos lectores de este blog? Suya es la obligación de discernir y distinguir entre lo que es cosecha propia del autor y lo que ya no lo es. Y, porqué no, ¡qué agradezcan al Autor del Universo por lo que realmente vale! Alaben y den gracias por Su Misericordia, providencia que nos mantiene, que – fíjense – mantiene la libertad de los que escriben como de los que quieren o no quieren seguir leyendo estas líneas.

Coinciden estas fechas con el hecho que terminado el Purgatorio, emprendo la lectura del Paradiso. Bueña compañía la de Dante, mi Virgilio, por la bitácora. Por ello, con él, empezando de nuevo, repito:

“La gloria di Colui che tutto move

per l’universo penetra, e risplende

in un parte più e meno altrove”.

Algún día, gracias a Dios, terminaremos nuestros quehaceres más o menos útiles o inútiles. Así esperó Ella y me enseña. “Quinci rivolse inver’ lo cielo il viso”.