Nonada

                                                                  

         A Ramà, se sent una veu, un plor i un clam interminable!
És Raquel que plora els seus fills, i no en vol ser consolada,
perquè ja no hi són (Jr 31, 15)

Desapercebuda pels Pirineus
tota ufana i elegant, indolora
la Torre de la mort i dels adéus
ens convida, dels pecats rentadora

Saps si ploren les mares dessagnades?
Per què somriuen els pares covards?
Infàmia de vides degenerades
les nostres, pares i mares bastards

Víctimes callades no us resistiu,
la fi us anuncien per megafonia
serà un metge qui us prengui del niu
interrompent-vos, ja no veureu el dia

Migdia blau de tardor d’un dissabte,
plàcida devesa on els nens juguen
hi era la mare que perdó recapta
a qui? llàgrimes que la gola nuguen...