Quaresma

“No hi ha res tan tortuós i tan malalt com el cor.

¿Qui el pot conèixer a fons?” (Jr 17, 9)

Heus aquí l’oferta de l’aridesa. Heus aquí la Quaresma. Horitzó infinit, paisatges de pedra i camins de terra eixuta. Quatre esbarzers que mosseguen la sorra solitària. El temps, que s’atura, es voldria escapar, ataüllar i aferrar-se a algun miratge.

***
Apareix per fi la primavera
el seu prat és un vestit
teixit de seda jaspiada
i amb estampats de margaridoies
- petits sols amb què ella s’adorna.

Apareix una mica enamorada
i el vent oneja les flors
dels cirerers i d’altres arbres
les amors inconcebudes.

¿Pot ésser que el cel reflectís
el reverdejar de la pàtria meva?
Se sentia com naixia un rajolí
d’aigua cristal·lina dins del cor...

Però ja és l'hora i s’escola el miratge;
despuntant el dia el desert roman
- sense el dolç refilar de la tortoreta
que jo, espantaocells, no volia espaventar.
Sol, se’m fa feixuga l’espera.
Estaquirot, temo i desitjo la Pasqua.

***

La Quaresma, tanmateix, té els seus oasis. Ahir, a mitja missa, la petita Anna em declarà tota cofoia a cau d'orella, pujada als meus braços: “tu eres mi papá!”. Segurament, ningú m'haurà dit mai quelcom tan meravellós, encara que no sigui gaire veritat. Tot d'una vaig capir l'emoció del "Pare nostre" quan jo mateix em rendeixo confiat al seu esguard...

“Jo, el Senyor, examino l’interior dels homes per donar a cadascú segons el seu comportament, segons el fruit de les seves obres” (Jr 17, 10)